SANT MARTÍ DE PUIG-REIG

Església parroquial i església del castell de Puig-reig.
La primera església fou consagrada el 21 de gener de l’any 907. En aquesta consagració i va assistir el comte Miró, fill de Guifré el Pelós, que consolidava l’obra de repoblació iniciada pel seu pare.
Aquesta església està avui dia perduda, i es pot dir amb força seguretat que l’església actual s’estava construint pels volts de l’any 1145.

El trobador Guillem de Berguedà, senyor de Puig-reig, féu testament l’any 1187 i cedí als Templers tot el terme del castell de Puig-reig. La importància de la comanda establerta a Puig-reig i el prestigi de l’orde militar aconseguiren que l’any 1278 el bisbe Pere d’Urgell donés i conferís als frares de la milícia del Temple l’església de Sant Martí i totes les capelles i esglésies sufragànies d’aquesta. Tot i això el bisbe va continuar mantenint un representant seu a l’església parroquial.
L’any 1312 fou abolida l’orde militar del Temple i la comanda templera de Puig-reig passà a formar part del patrimoni de l’orde militar de l’Hospital de Sant Joan, i depenia de la comanda Hospitalera de Cervera. Sant Martí i l’Ametlla formaren un gran priorat d’aquesta comanda de la Segarra.

A partir del segle XV l’església de Sant Martí era una parròquia amb vicari perpetu de l’orde i amb la titularitat del priorat, però en decadència.
Al segle XVIII es feren obres a l’església i a la casa del prior (rectoria), s’alçà el sostre de la nau i es van construir les capelles laterals que foren decorades amb retaules barrocs de l’escultor Josep Pujol, els quals esperderen durant la Guerra Civil, en què fou incendiada l’església.
L’any 1956 la Diputació de Barcelona inicià les obres de restauració de l’església. Fruit d’aquesta restauració es varen trobar tot un seguit de pintures murals, que representen temes marians.

L’edifici

És una església d’una sola nau, rematada a llevant amb un absis semicircular, quasibé tan ample i alt com la nau que encapçala.
La coberta de la nau és de volta de canó lleugerament apuntada. L’absis és cobert amb un quart d’esfera.
Als murs laterals s’hi obren sis arcades, tres per banda, en les quals s’hi van posar en època moderna retaules barrocs.

De les sis finestres del temple la més interessant és la de l’absis, de doble esqueixada i rematada amb tres arcs de mig punt en degradació, l’exterior és emmarcat per una arquivolta.

La porta es troba al mur de ponent. En aquest també hi ha el campanar d’espadanya de dues obertures.
Exteriorment l’edifici està mancat d’ornamentació. Els únics elements que trenquen són els contraforts, quatre per banda, adossats als murs laterals.
El seu estil s’adapta als models propis del segon romànic, estil datat a la segona meitat del segle

Altres elements d’interès

Porta

És situada a ponent. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, solcats per un nervi força gruixut. A l’intradós dels arcs hi giren dues arquivoltes, adossades i a manera de gruixuts nervis, la més interna de totes és ornada amb un entrellaçament de vímets. Hi ha una tercera arquivolta a l’extradós a manera de guardapols.
Hi ha dues columnes per banda coronades per capitells que havien estat esculturats, però que ha desaparegut atesa la poca consistència de la pedra

Pintures murals

El lloc original d’aquestes sembla que era un arcosoli d’arc apuntat que segurament aixoplugava un altar.
Actualment es conserven en tres plafons.
El més gros representa l’Anunciació i la Visitació. Les escenes es presenten en forma de tríptic i tenen situats els personatges entre unes columnes.
En l’escena de l’Anunciació, l’arcàngel Gabriel estén la mà dreta devers Maria, que sosté un fus de filar. Darrera Maria apareix un personatge que presencia l’escena, i que no porta el cap nimbat, no té aspecte de ser un sant.
Al costat d’aquesta escena hi ha la Visitació, on Maria abraça la seva cosina Elisabet.

Un dels altres plafons, que era al mur lateral esquerra, hi apareix la Mare de Déu amb el Nen. Maria és representada de mig cos, tal i com ho feien les icones orientals. Mostra la planta de la mà esquerra i amb la dreta aguanta el Fill.
L’altra plafó, el del mur dret de l’arcosoli, representa el tema animalístic de l’amfisbena, dues serpents entrellaçades, les quals formen una mena de xarxa amb rombes.
La tècnica de les pintures és la de tremp sobre una preparació de calç. Dominen els tons vermellosos.
Els temes tenen un interès especial dins el romànic català. En el cas de l’Anunciació només es coneixen dos exemples més on aparegui la Mare de Déu amb el fus a la mà. La font d’inspiració és bizantina, en aquest art es representa Maria filant. Continuant amb aquest tema, hi ha la figura masculina darrera Maria. Segurament es pot identificar amb la figura del profeta Isaïes, que va fer la predicció de l’Anunciació. El tema de la Visitació segueix la tradició siríaca: Maria abraça la seva cosina.

El plafó que representa Maria de mig cos amb el Nen, segueix l’esquema de les icones orientals. Només es coneixen dos testimonis d’aquest tipus de representació, el de Puig-reig i el de la Mare de Déu del Cor del convent de Valldonzella de Barcelona.

En quant al tema de l’amfisbena, aquesta representació és única dins la pintura romànica conservada a Catalunya. Té una clara significació simbòlica. Els bestiaris medievals el defineixen com a dualista i relacionat amb religions medievals dualistes. En aquesta representació tenim per un costat l’AVE redemptora i per l’altre l’EVA pecadora. Aquesta figura podria representar aquestes dues visions, visió típica del catarisme, infiltrat a Catalunya i en aquesta zona del Berguedà des de finals del XII fins el XIII. Cal dir també que l’escena de Maria filant ha estat relacionada en el món bizantí, amb la figura d’Eva, condemnada a filar després del pecat original.

Aquestes pintures es poden identificar amb el cercle pictòric del Lluçanès. La principal característica d’aquest cercle és el neobizantinisme, corrent pictòrica que va entrar a la part central de Catalunya des de mitjan del XII fins el XIII.