SANT ESTEVE DEL PUJOL DE LES PLANES

Se sap que des de la seva construcció, aquesta església estava lligada al domini del monestir de Santa Maria de Serrateix. De fet l’any 983, el comte Oliba Cabreta de Cerdanya, confirmà les donacions que havien fet Ató i Riquilda al dit monestir, consistent en l’honor del Pujol sobre el castell de Montmajor.

La primera notícia documentada sobre l’església és, però, del segle XII; l’any 1183 Solextendis féu llegats testamentaris a favor de l’església monacal de Serrateix i també a Sant Esteve del Pujol de Planès. El 1312 se sap que era parròquia.

A l’edat moderna l’església va quedar sota influencia de la casa ducal de Cardona, formant part de la seva batllia. Al segle XVIII continuava sent parròquia. Actualment depèn de la parròquia de Sant Sadurní de Montmajor.

L’edifici

L’edifici fou modificat al segle XVII, però encara es pot veure l’estructura romànica, que originàriament era una nau rematada cap a llevant per un creuer d’on sorgeixen tres absis semicirculars, disposats sobre un bancal rocós. L’estructura del cimbori es manté, però molt modificada.
La part més vistosa del temple és la capçalera, on hi ha un absis central, de planta semicircular, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars i més petites. Totes tres tenen decoració llombarda. I les dues absidioles posteriorment van ser sobrealçades per arribar a la mateixa alçada que la nau principal.

Al compartiment central de l’absis principal, hi ha una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt adovellat, sobre el qual n’hi ha un altre d’extradossat, a manera d’arquivolta. A cada absidiola hi ha una finestra de doble esqueixada coberta amb un arc adovellat de mig punt.

Sembla que la porta principal es devia obrir al lloc de l’actual, feta el 1621.
Tot i que l’interior està recobert amb guix decorat amb pintures, es pot intuir que la nau principal i el transsepte estaven coberts amb volta de pedra de mig punt, amb una cúpula semiesfèrica en l’intersecció.
Es pot dir que l’obra primitiva romànica s’adapta a les formes del primer romànic o llombard, del segle XI.