| 


|
|
SANT
ESTEVE DEL PUJOL DE LES PLANES
Se sap que des de la seva construcció,
aquesta església estava lligada al domini del monestir de Santa
Maria de Serrateix. De fet l’any 983, el comte Oliba Cabreta de
Cerdanya, confirmà les donacions que havien fet Ató i Riquilda
al dit monestir, consistent en l’honor del Pujol sobre el castell
de Montmajor.
La primera notícia documentada sobre l’església és,
però, del segle XII; l’any 1183 Solextendis féu llegats
testamentaris a favor de l’església monacal de Serrateix
i també a Sant Esteve del Pujol de Planès. El 1312 se sap
que era parròquia.
A l’edat moderna l’església va quedar sota influencia
de la casa ducal de Cardona, formant part de la seva batllia. Al segle
XVIII continuava sent parròquia. Actualment depèn de la
parròquia de Sant Sadurní de Montmajor.
L’edifici
L’edifici fou modificat al segle XVII, però encara es pot
veure l’estructura romànica, que originàriament era
una nau rematada cap a llevant per un creuer d’on sorgeixen tres
absis semicirculars, disposats sobre un bancal rocós. L’estructura
del cimbori es manté, però molt modificada.
La part més vistosa del temple és la capçalera, on
hi ha un absis central, de planta semicircular, flanquejat per dues absidioles,
també semicirculars i més petites. Totes tres tenen decoració
llombarda. I les dues absidioles posteriorment van ser sobrealçades
per arribar a la mateixa alçada que la nau principal.
Al compartiment central de l’absis principal, hi ha una finestra
de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt adovellat, sobre el
qual n’hi ha un altre d’extradossat, a manera d’arquivolta.
A cada absidiola hi ha una finestra de doble esqueixada coberta amb un
arc adovellat de mig punt.
Sembla que la porta principal es devia obrir al lloc de l’actual,
feta el 1621.
Tot i que l’interior està recobert amb guix decorat amb pintures,
es pot intuir que la nau principal i el transsepte estaven coberts amb
volta de pedra de mig punt, amb una cúpula semiesfèrica
en l’intersecció.
Es pot dir que l’obra primitiva romànica s’adapta a
les formes del primer romànic o llombard, del segle XI.
|