SANT CUGAT DEL RACÓ

 

 

 

Durant el segle X, la parroquia de Sant Cugat era propietat del comte de la Cerdanya, Miró II el Jove; s’anomenava l’alou de les Esglésies Clavades, d’aquí el nom de Sant Cugat de Salou. L’any 926 en féu donació al monestir de Ripoll, i a l’any 938, en un document on el rei Lluís Ultramarí confirma els béns del monestir , hi figura l’alou dit “Ecclesias Clavatas” amb la parròquia de Sant Cugat. D’aquesta època era l’església prerrománica, de la qual se’n trobaren els fonaments de l’absis, sota el presbiteri. Va pertànyer al monestir de Ripoll fins l’any 1835, any de la desamortització. A partir d’aquell moment va passar a estar sota la jurisdicció del bisbat. Durant un temps perdé la categoria de parròquia, i passà a dependre de Castelladral. Actualment és parròquia.

És interessant veure l’evolució del nom, l’any 1040 apareix com a Sant Cugat de Castelladral, el 1293 apareix com a Sant Cugat de l’Alou, en referencia a l’alou del monestir de Ripoll , d’aquí també en surt un dels noms amb que podem trobar classificada aquesta església “Sant Cugat de Salou”. Però el nom amb que és més coneguda, sobretot per la gent de la zona, és el de Sant Cugat del Racó, que apareix l’any 1689, i que potser té a veure amb el lloc geogràfic que ocupa.
L’explicació de per què existeix aquest edifici, un edifici sumptuós, en aquest lloc, segurament troba la seva resposta en la rivalitat entre els monestirs de Ripoll i el de Sant Llorenç prop Bagà, que va construir l’església de Sant Maria de les Esglésies, molt propera a Sant Cugat

L’edifici

Aquest edifici té tres característiques que el fan singular. En primer lloc la seva planta, que és de creu grega, de la qual n’hi ha pocs exemplars a Catalunya. Originàriament hi havia tres absis, actualment només en queden dos, l’absis central, i l’absidiola nord, la del sud va desaparèixer al segle XVll, en què es feu una sagritia, en aquest costat.

Precisament és aquesta sagristia, la que no permet actualment, poder contemplar a l’exterior la forma de creu grega de l’església, i també que a l’interior s’hagi fet un intent de reconstrucció de l’absidiola, a base de llums i miralls.

La decoració interior és molt austera, i només es trenca gràcies a l’adovellament de les arcades i les finestres.

Les naus són gairebé de la mateixa alçada, i són cobertes amb volta de canó de mig punt, i en el lloc d’intersecció d’aquestes s’aixeca una cúpula, coberta amb mitja esfera, recoberta amb argamassa, però que a l’acabament resta descobert una part de l’aparell, fet amb petits blocs de pedra que formen una espiral. Aquesta cúpula a l’exterior és ressaltada amb un cimbori cilíndric, aquesta és l’ altra característica que dóna singularitat a aquesta església, ja que no se n’ha conservat cap més en tot Catalunya.

A l’exterior ressalta la decoració llombarda, a base d’arcuacions cegues i lessenes. Aquest fet és normal en moltes esglésies d’aquesta època, però el cas de Sant Cugat és especial, ja que aquesta decoració s’estén per tots els murs, aquesta seria la tercera característica que fa singular aquesta església. El cimbori està decorat amb una tira de finestres cegues. La porta d’entrada no és l’original, tot i que és al mateix lloc. L’actual fou feta al segle XVl en estil gòtic tardà

Altres elements d’interés

Es conserva el tenant del primitiu altar preromànic, a la pròpia església. I també es conserven dos capitells, al Museu Comarcal de Manresa, que es creu que eren els de l’arc triomfal del temple preromànic.